El cordó que guarda el silenci

 

El cordó que guarda el silenci

Hi ha herències que no passen per paraules,
ni per pergamins,
ni per cròniques gravades als murs del temps.

N’hi ha que viatgen en forma de fil,
tan prim que es confon amb un sospir,
tan antic que sembla brodat
quan el món encara recordava el seu primer batec.

Diuen que el nostre cavaller,
fill d’una casa que coneix secrets més vells que la pedra,
porta sota la túnica blanca un cordó discret,
amagat, fidel, silenciós.
Un cordó que no és ornament ni caprici:
és memòria.

No es veu.
No se’n parla.
Però hi és.

Brodat per mans d’una dona d’un altre temps,
que sabia el llenguatge dels fils i del destí,
li fou lliurat sense paraules,
amb aquell gest solemne i tendre
que només entenen els llinatges que han respirat misteri
durant generacions.

El cordó estreny just en el punt de la creació,
allí on comença la vida,
allí on els antics situaven el centre del món,
allí on l’ànima arrela,
on el cos recorda d’on ve la llum.

És un cordat intencional —
ni un dit més amunt,
ni un dit més avall.
El lloc exacte on es preserva el naixement,
la força generadora,
la porta del silenci sagrat.

Quan el nostre cavaller camina per Tortosa,
hi ha qui diu que el pas li ressona diferent,
com si sota l’acer i el vot
hi bategués una fidelitat antiga,
anterior fins i tot a l’Ordre i al Dogma.

Un lligam.
Una custòdia.
Un record que ningú veu
però que ell porta com una flama quieta.

Els qui saben mirar més enllà de la túnica
intueixen que no és un cinturó qualsevol:
és l’eco d’un origen,
una herència guardada entre fils,
un pacte teixit abans del seu nom.

I així continua caminant,
amb la història al pit
i el cordó al punt de la vida,
protegit per un silenci que només els escollits reconeixen.

I potser —només potser—
aquell cavaller vingut de terres germanes,
d’on les creences antigues foren perdudes, acallades o perseguides,
no arriba a Tortosa només com a servidor de l’espasa.

Potser hi arriba perseguint un senyal.
Potser hi arriba buscant-se.
O potser només segueix la sendera
finament tramada des del cel
—o des d’allò que el cel amaga—
fins al lloc on el seu destí, per fi,
el reconeixerà.

_________

JMMA .·.