La Flama que Vetlla l’Acer
La Flama que Vetlla l’Acer Hi ha nits en què els homes callen i només parla el foc. Un foc dret, vertical, que no s’inclina davant del vent ni tremola davant de la foscor. Els germans d’antics camins diuen que aquest foc no és per escalfar, ni per il·luminar, ni per consumir la fusta. És un foc que vigila . Al seu centre, dret com un vot silenciat, hi ha l’espasa. No és símbol de guerra. És record. Record que hi ha coses que es mantenen encara que el món cedisca. A prop de l’empunyadura, s’hi poden veure dues marques: una semblant a l’alfa, l’altra a l’omega. No són lletres; són advertiments. Entre l’inici i la consumació, l’acer roman. Entre el primer alè i l’últim, el foc es manté. Entre el que comença i el que s’apaga, hi ha un camí que no es pronuncia perquè no és permès de dir-lo. Aquest és l’únic ensenyament que no s’escriu en cap llibre ni s’ensenya en cap sala. Només es revela a qui sap mirar de dret sense esperar res a canvi. El que entén aquesta imatge no necessita expli...