TORTOSA TEMPLARIA

  Pobres en esperit La primera benaventurança segons el Temple:  pobresa d’esperit, combat interior i  la clau silenciosa del Regne dels Cels Hi ha moltes històries al voltant de Jesús el Crist. Hi ha relats, miracles, polèmiques, interpretacions, dogmes. Però si calgués assenyalar un sol nucli , un sol lloc on l’ensenyament de Jesús el Crist es mostra sense sang, sense por i sense poder, aquest lloc és el Sermó de la Muntanya . Allà no hi ha amenaces. No hi ha càstigs. No hi ha jerarquies. Hi ha paraules que obren Consciència . I comença així: Feliços els pobres en esperit, perquè d’ells és el Regne dels Cels. Aquesta primera benaventurança no parla de misèria, ni de derrota, ni de resignació. Parla d’una cosa molt més profunda. Pobre en esperit no és qui no té res. És qui no s’apropia de res . És qui no diu: “això és meu” sinó: “això m’ha estat confiat”. En llenguatge del Temple, això és la primera llei interior : 👉 no prendre, sinó rebre . El pobr...

 Abwoon — la pregària que respira En un moment íntim de silencis i paraules sostingudes per l’alè, Fra Guillem de Rocafort , capellà de l’encomanda, es va girar cap al seu neòfit: —Escolta, jove. Aquestes paraules no només són una pregària repetida, sinó un  record del nostre lloc dins del món . Quan diem Abwoon , no diem només Pare; diem origen de tot allò vivent . Quan diem Tete malkutakh , no esperem un regne llunyà, sinó que la teva reialesa desperti en nosaltres, aquí i ara . I quan diem Wela tahlan l’nesyuna , no demanem simplement no ser assajats, sinó que no oblidem qui som —fills i filles de llum i alè. Quan resis, respira així:                  Alè Originari que ets en tot el que és,                Pare i Mare de tota vida,                que el teu Nom sigui reconegut en nosaltres.         ...

 La Flama que Vetlla l’Acer Hi ha nits en què els homes callen i només parla el foc. Un foc dret, vertical, que no s’inclina davant del vent ni tremola davant de la foscor. Els germans d’antics camins diuen que aquest foc no és per escalfar, ni per il·luminar, ni per consumir la fusta. És un foc que vigila . Al seu centre, dret com un vot silenciat, hi ha l’espasa. No és símbol de guerra. És record. Record que hi ha coses que es mantenen encara que el món cedisca. A prop de l’empunyadura, s’hi poden veure dues marques: una semblant a l’alfa, l’altra a l’omega. No són lletres; són advertiments. Entre l’inici i la consumació, l’acer roman. Entre el primer alè i l’últim, el foc es manté. Entre el que comença i el que s’apaga, hi ha un camí que no es pronuncia perquè no és permès de dir-lo. Aquest és l’únic ensenyament que no s’escriu en cap llibre ni s’ensenya en cap sala. Només es revela a qui sap mirar de dret sense esperar res a canvi. El que entén aquesta imatge no necessita expli...

  El cordó que guarda el silenci Hi ha herències que no passen per paraules, ni per pergamins, ni per cròniques gravades als murs del temps. N’hi ha que viatgen en forma de fil , tan prim que es confon amb un sospir, tan antic que sembla brodat quan el món encara recordava el seu primer batec. Diuen que el nostre cavaller, fill d’una casa que coneix secrets més vells que la pedra, porta sota la túnica blanca un cordó discret , amagat, fidel, silenciós. Un cordó que no és ornament ni caprici: és memòria . No es veu. No se’n parla. Però hi és. Brodat per mans d’una dona d’un altre temps, que sabia el llenguatge dels fils i del destí, li fou lliurat sense paraules, amb aquell gest solemne i tendre que només entenen els llinatges que han respirat misteri durant generacions. El cordó estreny just en el punt de la creació , allí on comença la vida, allí on els antics situaven el centre del món, allí on l’ànima arrela, on el cos recorda d’on ve la llum. És un ...

  La Professió de Llum A l’albada, comença el jurament A l’hora primera, quan la foscor es retira i la llum enceta el món, jo, Arnald d’Albada, fill de la terra i del riu, em poso davant la Llum eterna. Prometo caminar en la claredat i no en l’ombra que confon els passos. Prometo escoltar la veu del vent i el silenci de la pedra, perquè en ells parla l’Antiga Saviesa. Accepto el Sol com a mestre, no com a ídol, sinó com a signe vivent del Foc que anima totes les coses. Que la terra em mantingui humil, que l’aigua em mantingui pur, que la muntanya em mantingui ferm, i que la llum del dia em mantingui sincer. Juro honorar la vida que neix, protegir la vida que pateix i recordar la vida que se’n va. Juro no alçar l’espasa sense la llum al pensament, ni pronunciar paraula que no porti veritat al cor. Si caic, que la llum em redreci. Si dubto, que la llum em guiï. Si em perdo, que la llum em retrobi. I quan el sol declini al final del meu camí, que la mateixa L...

Cuenta la historia de cómo las mujeres de Tortosa se organizaron para la defensa de la ciudad ante el envite de los musulmanes que intentaron la reconquista de su ciudad tras su primera derrota ante el conde Ramón Berenguer IV y sus tropas, entre las que encontraban caballeros de la Orden del Temple que acabarían siendo señores de la ciudad de Tortosa y de todo un extenso territorio que llamarían "Distrito de Ribera" (uno de los más poderosos territorios de la Orden dentro de sus posesiones). Ocurría allá por el siglo XII. Verónica Martínez Amat, a través de la vida de ocho mujeres de distintas edades, razas y creencias, nos adentra en esta trama de la defensa de la ciudad de Tortosa. Los escenarios y localizaciones aún hoy perduran, más de siete siglos después. El castillo de la Suda (hoy Parador Nacional), el Portal del Romeus, el convento de Santa Clara, la ermita del Coll de l'Alba,... La recompensa por parte del Conde a tal gesta fue el otorgar a las mujeres de Torto...