TORTOSA TEMPLARIA

 la Paraula del Solstici No és el solstici qui desperta res. El solstici respon . És una clau del temps, no un esdeveniment extraordinari. Obre només quan el temple interior està preparat. El foc no baixa del cel. El foc reconeix . Els antics iniciats ho sabien: allò que anomenaven Sol Invictus no era un déu exterior, sinó el centre viu del temple humà, la llum conscient que s’activa en silenci. Aquest centre no s’encén amb gestos ni formes buides. S’encén amb presència . No tots escolten aquesta paraula. Només aquells que han sostingut la flama quan no hi havia promeses. Hi ha llocs on aquesta ressonància és clara. Tortosa n’és un. Pedra de pas, terra de frontera, on el foc no s’escampa: s’ordena . Que aquesta paraula no sigui dita en va. El sol ha estat reconegut. El temple continua. Un-Alè sia beneït. _________ JMMA .·.  

  Pobres en esperit La primera benaventurança segons el Temple:  pobresa d’esperit, combat interior i  la clau silenciosa del Regne dels Cels Hi ha moltes històries al voltant de Jesús el Crist. Hi ha relats, miracles, polèmiques, interpretacions, dogmes. Però si calgués assenyalar un sol nucli , un sol lloc on l’ensenyament de Jesús el Crist es mostra sense sang, sense por i sense poder, aquest lloc és el Sermó de la Muntanya . Allà no hi ha amenaces. No hi ha càstigs. No hi ha jerarquies. Hi ha paraules que obren Consciència . I comença així: Feliços els pobres en esperit, perquè d’ells és el Regne dels Cels. Aquesta primera benaventurança no parla de misèria, ni de derrota, ni de resignació. Parla d’una cosa molt més profunda. Pobre en esperit no és qui no té res. És qui no s’apropia de res . És qui no diu: “això és meu” sinó: “això m’ha estat confiat”. En llenguatge del Temple, això és la primera llei interior : 👉 no prendre, sinó rebre . El pobr...

 Abwoon — la pregària que respira En un moment íntim de silencis i paraules sostingudes per l’alè, Fra Guillem de Rocafort , capellà de l’encomanda, es va girar cap al seu neòfit: —Escolta, jove. Aquestes paraules no només són una pregària repetida, sinó un  record del nostre lloc dins del món . Quan diem Abwoon , no diem només Pare; diem origen de tot allò vivent . Quan diem Tete malkutakh , no esperem un regne llunyà, sinó que la teva reialesa desperti en nosaltres, aquí i ara . I quan diem Wela tahlan l’nesyuna , no demanem simplement no ser assajats, sinó que no oblidem qui som —fills i filles de llum i alè. Quan resis, respira així:                  Alè Originari que ets en tot el que és,                Pare i Mare de tota vida,                que el teu Nom sigui reconegut en nosaltres.         ...

 La Flama que Vetlla l’Acer Hi ha nits en què els homes callen i només parla el foc. Un foc dret, vertical, que no s’inclina davant del vent ni tremola davant de la foscor. Els germans d’antics camins diuen que aquest foc no és per escalfar, ni per il·luminar, ni per consumir la fusta. És un foc que vigila . Al seu centre, dret com un vot silenciat, hi ha l’espasa. No és símbol de guerra. És record. Record que hi ha coses que es mantenen encara que el món cedisca. A prop de l’empunyadura, s’hi poden veure dues marques: una semblant a l’alfa, l’altra a l’omega. No són lletres; són advertiments. Entre l’inici i la consumació, l’acer roman. Entre el primer alè i l’últim, el foc es manté. Entre el que comença i el que s’apaga, hi ha un camí que no es pronuncia perquè no és permès de dir-lo. Aquest és l’únic ensenyament que no s’escriu en cap llibre ni s’ensenya en cap sala. Només es revela a qui sap mirar de dret sense esperar res a canvi. El que entén aquesta imatge no necessita expli...