La Flama que Vetlla l’Acer

 La Flama que Vetlla l’Acer

Hi ha nits en què els homes callen

i només parla el foc.

Un foc dret, vertical,

que no s’inclina davant del vent

ni tremola davant de la foscor.

Els germans d’antics camins

diuen que aquest foc no és per escalfar,

ni per il·luminar,

ni per consumir la fusta.

És un foc que vigila.

Al seu centre,

dret com un vot silenciat,

hi ha l’espasa.

No és símbol de guerra.

És record.

Record que hi ha coses que es mantenen

encara que el món cedisca.

A prop de l’empunyadura,

s’hi poden veure dues marques:

una semblant a l’alfa,

l’altra a l’omega.

No són lletres;

són advertiments.

Entre l’inici i la consumació,

l’acer roman.

Entre el primer alè i l’últim,

el foc es manté.

Entre el que comença i el que s’apaga,

hi ha un camí que no es pronuncia

perquè no és permès de dir-lo.

Aquest és l’únic ensenyament

que no s’escriu en cap llibre

ni s’ensenya en cap sala.

Només es revela

a qui sap mirar de dret

sense esperar res a canvi.

El que entén aquesta imatge

no necessita explicació.

El que no l’entén,

no la necessita.

Per això els germans antics

no explicaven el seu sentit.

Només deixaven que el foc parlés.

I que l’espasa assentís.

I que alfa i omega

vigilaren el seu lloc.

La resta és camí.

Camí que no s’enuncia,

camí que no s’ensenya,

camí que només es troba

quan el món et porta a la flama

i la flama et reconeix.

    _________

    JMMA .·.

    — Que aquest foc antic siga llum pels qui vulguen veure
    i camí pels qui s’atreveixen a caminar.
    Si la flama t’ha parlat, no la deixes sola.
    En el silenci de la pedra i en el murmuri de l’acer,
    tu i jo seguirem el sender, pas a pas.
    Tortosa Templària: avancem junts.

    @tortosatemplaria