Pobres en esperit
Hi ha moltes històries al voltant de Jesús el Crist.
Hi ha relats, miracles, polèmiques, interpretacions, dogmes.
Però si calgués assenyalar un sol nucli, un sol lloc on l’ensenyament de Jesús el Crist es mostra sense sang, sense por i sense poder, aquest lloc és el Sermó de la Muntanya.
Allà no hi ha amenaces.
No hi ha càstigs.
No hi ha jerarquies.
Hi ha paraules que obren Consciència.
I comença així:
Feliços els pobres en esperit,
perquè d’ells és el Regne dels Cels.
Pobre en esperit no és qui no té res.
És qui no s’apropia de res.
És qui no diu:
“això és meu”
sinó:
“això m’ha estat confiat”.
El pobre en esperit és aquell que:
no es posa al centre
no s’erigeix en amo de la veritatno confon força amb domini
I per això —precisament per això— el Regne ja és seu.
Aquí el Sermó de la Muntanya connecta profundament amb el Pare Nostre:
“Vingui el teu Regne”
Els capellans del Temple iniciats en la Paraula ho transmetien així, en veu baixa:
Només qui buida les mans
pot sostenir el que és sagrat.
Aquesta és la porta.
La primera clau.
El començament de tot camí espiritual autèntic.
No la glòria.
No el poder.
No el saber.
La pobresa interior que fa lloc a l’Alè.
- L’espasa no és arma, és eix interior
- La pobresa d’esperit no és misèria, és espai buit perquè l’Alè hi entri
- Aquesta imatge obre el cicle de les benaventurances
Ser pobre en esperit no és mancar de res,
sinó haver alliberat l’espai per a l’Alè que ve.
Comentarios
Publicar un comentario