Cap a l'albada: 64 estius d'un camí sense final

Aquest estiu n’he fet 64.

Dit així sembla una xifra. Una d’aquelles que, quan arriben, obliguen inevitablement a mirar una mica enrere. Però jo prefereixo mirar endavant.

Perquè hi ha una cosa que he anat aprenent amb els anys: els camins més interessants no són els que tenen una meta clara, sinó aquells que, cada vegada que creus que ja els coneixes, tornen a obrir-se davant teu.

La història és un d’aquests camins.

I Tortosa també.

He caminat per moltes ciutats, castells, esglésies, muralles i paisatges. He llegit llibres, he escoltat històries, he buscat documents i he fet quilòmetres simplement perquè alguna pedra, algun nom o alguna llegenda m’havia despertat una pregunta.

I les preguntes, perilloses com són, acostumen a portar-ne una altra darrere.

Potser és precisament això el que manté viu el viatge.

Una ciutat que mai s’acaba

Tortosa té aquesta capacitat estranya.

Pots passar cent vegades pel mateix carrer i, a la cent una, descobrir una porta, una inscripció, una pedra reutilitzada, una perspectiva diferent o una història que fins aquell moment havia passat desapercebuda.

És una ciutat feta de capes.

La Dertosa romana. La Turtuxa andalusina. La Tortosa conquerida per Ramon Berenguer IV el 1148. La ciutat medieval cristiana, jueva i musulmana. La Tortosa del Renaixement. La dels bisbes, mercaders, navegants, soldats, artesans i pagesos.

I entre totes aquestes capes apareixen també els templers.

No com una llegenda cinematogràfica plena de tresors amagats, conspiracions i misteris fabricats, sinó com una realitat històrica molt més interessant.

L’Orde del Temple va formar part del gran procés polític, militar i territorial que va transformar aquestes terres durant el segle XII.

Després de la conquesta cristiana de Tortosa, el territori de l’Ebre es convertí en un enorme espai de reorganització. Calia defensar-lo, poblar-lo, administrar-lo i articular-lo.

I allí trobem els templers.

Castells, terres, drets, camins, explotacions agrícoles, punts estratègics.

Miravet és probablement la gran imatge templera de l’Ebre, amb el seu castell dominant el riu. Però la història del Temple al nostre territori és molt més ampla que una sola fortalesa.

Per entendre-la cal caminar.

Caminar la història

Sempre he pensat que la història canvia quan abandona el llibre i surt al carrer.

Una data escrita en una pàgina és només una data.

Però situar-te davant d’una muralla, imaginar un camí medieval, seguir el curs de l’Ebre o contemplar un castell des del mateix punt des d’on durant segles el van veure viatgers, soldats i mercaders transforma completament la percepció.

Llavors la història guanya dimensions.

Distància.

Fred.

Calor.

Pendents.

Horitzó.

I sobretot paisatge.

Per això Tortosa Templària mai ha estat per a mi només parlar dels cavallers del Temple.

És una excusa magnífica per entendre una època.

Qui controlava la terra.

Qui dominava els passos.

Com es comunicaven els castells.

Quina importància tenia el riu.

Com s’organitzava una societat de frontera.

Quines relacions existien entre monarquia, noblesa, ordes militars i Església.

I què queda avui de tot aquell món.

Algunes respostes són visibles.

Altres continuen amagades entre documents, topònims, estructures transformades o interpretacions que encara cal revisar.

I potser aquesta és la part més divertida.

Que no tot està resolt.

El templer de la fotografia

La fotografia que acompanya aquesta entrada juga precisament amb aquesta idea.

Evidentment, jo no sóc un cavaller del Temple.

Ni pretenc haver sortit accidentalment d’un pergamí del segle XIII.

La indumentària és un recurs.

Una manera d’entrar simbòlicament en aquella història i, sobretot, d’explicar-la.

El personatge camina cap a l’albada.

No torna al passat.

Avança.

I això és exactament el que m’interessa de la història.

No utilitzar-la per quedar-nos atrapats en una falsa nostàlgia medieval, sinó per entendre millor el territori que tenim davant dels ulls.

El passat és darrere nostre, però les preguntes són sempre al davant.

Seixanta-quatre estius

Quan un arriba als 64 ja acumula unes quantes motxilles.

Algunes literals.

Altres no tant.

Llocs visitats.

Persones conegudes.

Projectes que van funcionar.

Altres que no.

Llibres començats.

Llibres acabats.

Camins abandonats.

I algun camí inesperat que acaba convertint-se en important.

Tortosa Templària forma part d’aquests últims.

Va néixer de la curiositat per una història concreta i ha anat creixent fins convertir-se en una manera d’investigar i explicar el territori.

I encara queda molt.

Documents per llegir.

Llocs per revisar.

Històries per contrastar.

Fotografies per fer.

Entrades per escriure.

Rutes per caminar.

I algun castell al qual, inevitablement, haurem de tornar.

Perquè una altra lliçó dels anys és aquesta:

mai acabes de conèixer un lloc que realment t’interessa.

El camí continua

Fer anys és una forma una mica contundent que té el calendari de recordar-nos que el temps passa.

D’acord.

Però passar el temps no significa necessàriament arribar al final de res.

De vegades significa simplement haver acumulat prou experiència per començar a mirar les coses d’una altra manera.

Aquest blog també forma part d’aquesta nova etapa.

Aquí continuarem parlant de templers, però també de Tortosa, de l’Ebre, de castells, de paisatges, de documents i d’històries que mereixen ser recuperades.

Intentarem separar la història de la llegenda.

I quan expliquem una llegenda, la deixarem ser llegenda, que tampoc està gens malament.

Continuarem buscant.

Continuarem caminant.

Perquè, després de 64 estius, encara hi ha una cosa de la qual estic bastant segur:

Encara queden camins.
Encara queden històries.
I encara queda molta Tortosa per descobrir.

Cap a l’albada.

El camí continua.

Continua el camí amb Tortosa Templària

Segueix-nos també a Facebook i Instagram per continuar descobrint històries, imatges, rutes i paisatges del nostre territori.

I si vols conèixer Tortosa amb nosaltres, visita la nostra web i descobreix les rutes i experiències de Tortosa Templària.