El cordó que guarda el silenci Hi ha herències que no passen per paraules, ni per pergamins, ni per cròniques gravades als murs del temps. N’hi ha que viatgen en forma de fil , tan prim que es confon amb un sospir, tan antic que sembla brodat quan el món encara recordava el seu primer batec. Diuen que el nostre cavaller, fill d’una casa que coneix secrets més vells que la pedra, porta sota la túnica blanca un cordó discret , amagat, fidel, silenciós. Un cordó que no és ornament ni caprici: és memòria . No es veu. No se’n parla. Però hi és. Brodat per mans d’una dona d’un altre temps, que sabia el llenguatge dels fils i del destí, li fou lliurat sense paraules, amb aquell gest solemne i tendre que només entenen els llinatges que han respirat misteri durant generacions. El cordó estreny just en el punt de la creació , allí on comença la vida, allí on els antics situaven el centre del món, allí on l’ànima arrela, on el cos recorda d’on ve la llum. És un ...
Comentarios
Publicar un comentario